dimarts, 1 de febrer del 2011

Per reflexionar

A continuació, us poso el vídeo d'un conte de Jorge Bucay, "El buscador" potser molts de vosaltres ja sabreu quin és. Però, qui no l'hagi escoltat mai o fins i tot, les persones que sabeu quin és, us el torno a recomanar que l'escolteu.
I fins aquí el meu blog, espero que us hagi servit les entrades que he anat posant.


Gràcies i fins la propera.

El plor dels nadons

Hola, 

Estava buscant una història per acabar les entrades en aquest blog, perquè no sé si en realitzaré alguna més. Però, he trobat un article interessant que m'agradaria compartir en tots vosaltres.
Tracta sobre el plor dels nadons, i diu així:

Ploren en l'idioma de la mare.


Un nen triga uns quants mesos a dir les primeres paraules. Solen ser sons simples i repetitius que solen tenir més d’un significat. Els nadons, però, intenten expressar-se de moltes maneres abans que aquesta etapa arribi. Ho fan, segons s’ha descobert, en el mateix idioma de la seva mare.
Un estudi d’investigadors de la Universitat de Wurzburg, a Alemanya, ha demostrat que els bebès imiten els patrons melòdics de l’idioma dels seus pares. Una dada que ha permès arribar a la conclusió que el desenvolupament del llenguatge ja comença quan estem a l’úter matern i que es manifesta els primers dies de vida. Aquesta anàlisi assegura que els nadons ploren amb diferent idioma, depenent del que parlin els seus pares. Tanta diferència hi ha que, segons asseguren, al segon dia de vida ja es poden distingir diversos patrons als plors dels recent nascuts.
Per dur a terme l’estudi es va comptar amb un grup de 60 nadons, 30 francesos i 30 alemanys i es va detectar que els francesos comencen amb un to baix que va pujant, just al contrari que els alemanys.

Què us sembla?

diumenge, 30 de gener del 2011

Els somnis

Moltes vegades m’he preguntat, perquè somiem?, quin és el significat del somni? I el malson que significa? Doncs, he estat buscant informació sobre el somni i he obtingut la següent informació, la qual cosa volia compartir amb tots vosaltres.
Per començar, parlarem del son ja que és el lloc on passen els somnis i malsons.

EL SON.
El son és un estat fisiològic de descans del cos i de la ment durant el qual disminueix el ritme de les funcions orgàniques i la consciència i la voluntat són suspeses d’una manera total o parcial.
Existeix dos estats fisiològics del son:
-          Son sincronitzat o no REM: ocupa gran part del període de son i transcorre amb un pols cardíac i una tensió arterial baixos, escassa activació del sistema nerviós simpàtic i absència de somnis. Aquest estat ocupa un 80% i cada cop és més profund. Fases del son:
o       Transició de la vigília del son. Durant aquesta etapa, el somni es pot interrompre fàcilment, dura pocs minuts.
o       Correspon al principi del somni.
o       Correspon als somnis més profunds.
-          Son paradoxal o REM: apareix durant el període son i es caracteritza per l’activació del sistema nerviós i la pràctica inactivitat del parasimpàtic, els moviments oculars ràpids i els somnis freqüents. Aquest estat es caracteritza per la intensificació de l’activitat cerebral, aquests períodes s’allarguen a mesura que avança la nit. Les característiques principals dels somnis REM són:
o       Contenen percepcions al·lucinades.
o       Les imatges canvien ràpidament i són estranyes.
o       Són tan vívids que ens fan dubtar si estem dormint o desperts.
o       La reflexió racionals en els somnis no hi és o és molt reduïda.
o       En els somnis els hi falta l’estabilitat en l’orientació, com els llocs, les èpoques i les persones es fusionen de manera plàstica incongruent i discontinua.
o       Als somnis creen una història per integrar tots els elements del somni en una narrativa més lògica.
o       Als somnis incrementen i intensifiquen les emocions, especialment la por i l’ansietat.
o       El control voluntari està molt atenuat. El somiador rarament considera la possibilitat de controlar realment el flux dels successos dels somnis.
o       Una de les raons de les descripcions dels somnis REM siguin més llargs és que tenen que explicar-se les imatges rares que el composen.

Diferències entre els dos tipus de son:

Estat del sistema nerviós
Moviments oculars
Somnis
Ocupació del període de son
Respiració
Ritme cardíac
Son sincronitzat o no REM
Escassa activació del sistema nerviós simpàtic
Moviments lents
Absència de somnis
Ocupa gran part del període son.
Lenta i regular.
Lent i regular.
Son paradoxal o REM
L’activació del sistema nerviós simpàtic.
Moviments ràpids.
Somnis freqüents.
Ocupa una menor part del període de son.
Irregular, a vegades llargues pauses.
Irregular.


ELS SOMNIS.
Perquè es produeixen els somnis?

El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc quan la persona està dormint. Mentre dormim es produeixen en el cervell processos d’ordenació, gravació i classificació de la informació rebuda durant el dia.  Cada cosa que passa als somnis té un significat diferent.
Interpretació dels somnis.
Segons Sigmund Freud, que va ser un dels pensadors més importants en relació als somnis deia que els somnis són una espècie de substitutius d’aquelles sèries de pensaments tan significatius i revestits d’afecte, són la transformació de les idees latents del somni en el contingut del manifest. Freud diu que:
-          Els somnis infantils són simples i francs, realitzadors de desitjos, però darrera dels desitjos hi ha un altre significat.
-          En realitat és el “pervenir” el que el somni ens mostra, però el real, sinó el que nosaltres desitgem.
-          Quan un somni mostra dos elements pròxims un a l’altre delata, amb aquesta aproximació, un enllaç especialment estret entre els corresponents elements latents. Tots els somnis d’una mateixa nit revelen en l’anàlisi que procedeixen del mateix cicle de pensaments.
-          Les idees contradictores són representades preferentment en el somni per un mateix i únic element.
-          La sensació de no poder moure’s lliurament serveix per representar una contracció entre impulsos.
-          Ni tan sols les frases que es troben en el contingut del somni són de nova composició. Doncs es revelen com construïdes amb fragments de frases pronunciades, sentides o llegides per un subjecte.
El somni els podem dividir en tres classes segons el seu caràcter:
-          Els que mostren francament un desig no reprimit.
-          Els que exterioritzen disfressadament un desig reprimit.
-          Els que representen un desig reprimit però sense disfressar (acompanyats de patiment), això havia estat un desig i va sucumbir després de la repressió.

Preguntes que ens fem sovint sobre els somnis
-          Somiem en color o en blanc i negre?
La gran majoria són en color. Es pot dir que tenim una memòria selectiva dels somnis normalment només recordem aquelles coses més significatives, si recordem el color concret vol dir que té algun significat especial.
-          Somiem sempre en el mateix idioma?
Normalment quan somiem ho fem amb el idioma amb el que habitualment parlem, però és possible que somiem que parlem en un idioma que estem aprenent, això vol dir que estem integrant aquest nou idioma.
-          Perquè parlem quan somiem?
Podem parlar en somnis quan estem en la fase de son anomenat d’ones lentes.
-          Com els somnis ens poden ajudar a perdre la por a les nostres fòbies?
Els somnis són un escenari privilegiat, si estem somiant i ens adonem de que estem dins d’un somni ens podem permetre qualsevol cosa, sabem que no hi ha perill, “podem decidir”.
-          Què volen dir els somnis eròtics?
Un somni eròtic amb algú que no ens atreu significa que hi volem estrènyer vincles o adquirir les virtuts que admirem d’aquesta persona.

Significats dels colors en els somnis.
Blau
Demostra que posseeix una gran font de pau interior. Simbolitza serenitat, tranquil·litat i felicitat.
Groc.
Significa que tens confiança amb tu mateix i la teva capacitat. També adverteix que es trobarà amb obstacles.
Daurat.
És el color sobrenatural, l’essència de l’esperit diví, l’obertura espiritual, la saviesa i el coneixement. Representa la reialesa, l’esperit del diner, la riquesa, la fortalesa.
Beix.
Suggereix neutralitat i allunyament. Absència de comunicació.
Blanc.
És una persona fiable, amb molta energia i vitalitat. Simbolitza: la puresa, la innocència, la pau, la perfecció, la dignitat, la saviesa i la creativitat.
Gris.
Es relaciona amb els somnis en un període de transició. Si és gris clar representa pau, si és més fosc representa por, confusió, depressió i malaltia.
Platejat.
Es relaciona amb la part espiritual de la lluna. És el símbol del feminisme i de les energies protectores. També representa la ment, l’equilibri, la pau, l’harmonia, la sensibilitat, la independència, la justícia i la puresa.
Morat.
És el color de la transmutació, dels canvis físics, espirituals i mentals. Indica una gran creativitat i una comprensió de les coses visibles i invisibles.
Fúcsia.
És la connexió entre l’espiritualitat i la seva meditació. Preparat per canvis i evolució.
Marró.
Representa llibertat, èxit, diners, prosperitat, benestar, qualitat de vida, felicitat i relacions duraderes.
Taronja.
Indica passió en cada aspecte de la vida, esperança, amistat, vida social i extrovertit i inquietud per conèixer coses noves.
Negre.
Aïllament i un període de transició. Representa conflictes i problemes amb les relacions i els amics. També hi trobem el misteri, el subconscient, la foscor, la mortat i la maldat.
Vermell.
Indica passió i sensibilitat en les relacions afectives. Representa la força, l’energia, el coratge, l’agressió, el poder, el perill, la vergonya, el impulsos sexuals i indica necessitat de reflexió.
Grana.
Simbolitza la riquesa, l’èxit, la prosperitat i el poder.
Rosa.
Tendresa, amor, felicitat, afecte i simpatia.
Turquesa.
Indica noves oportunitats i la conclusió amb èxit de projectes. És senyal de bona sort, perquè el podem relacionar amb el sol, el foc i el poder masculí.
Verd.
Creixement, maduresa, serenitat, esperança, fertilitat i independència.

EL MALSON.
D’altra banda, trobem el malson que és un somni angoixant i tenaç, freqüentment amb opressió del pit i dificultat de respirar. No tenen lloc durant períodes de somni amb moviments oculars ràpids.
Les reaccions d’un malson són:
-          Quedar-nos paralitzats.
-          Amagar-nos.
-          Fugir.
-          Enfrentar-nos.
-          Dialogar.
La repetició dels malson es deu fins que ens enfrontem amb el nostre enemic en els somnis. Per canviar un malson només cal imaginar com ens agradaria que acabes just abans de quedar-nos adormits. 

dijous, 27 de gener del 2011

Els nadons tenen emocions?

Moltes vegades m'he preguntat si els nadons tenen emocions. Però, que entenem per emoció?
L’emoció és un estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació o pertorbació que predisposa a una resposta orgànica. Les emocions poden generar com a resposta a un esdeveniment extern o intern.  Tothom té emocions i les podem dividir en primàries i secundàries.
Les emocions primàries són de curta durada i de gran intensitat i que poden afectar-nos en alguns moment de la nostra per circumstàncies concretes que hagin passat i les emocions secundàries són de llarga durada i poca intensitat.
Per tant, des de quan sorgeixen les emocions? A continuació, podem trobar un quadre resum on ens explica l’inici de les emocions.

EDAT
MANISFESTACIÓ EMOCIONAL
Naixement
Les emocions que es consideren innates, que estan presents ja en el mateix moment de néixer, són les anomenades "de supervivència", és a dir, el plor, el somriure, l’interès i el disgust. Durant els 8 o 9 mesos posteriors, el desenvolupament emocional posseeix funcions de supervivència i de comunicació amb els pares.
L'experimentació de l'estat de calma o plaer en els nadons es produeix com a conseqüència d'alleujar la molèstia ocasionada per la defecació i la orina (sentir-se net/a). També per satisfer les necessitats de la gana i de reduir la tensió muscular.
Primer mes
Apareixen les primeres carícies com a resposta del plaer visceral.
Tres primers mesos
Reconeixen en els altres les emocions positives i les negatives. Als tres mesos apareix el somriure social, que indueix a què els adults l'estimulin socialment de manera continuada. Aquest somriure es va fent més específic i diferencial respecte als pares.
Es produeixen reaccions per ensurts, com un soroll (inici de l'ansietat). Apareix l'espant com a resposta davant d'estímuls bruscos. Dels 2 als 5 mesos els nadons desenvolupen la capacitat de discriminar expressions facials d'alegria, ràbia i sorpresa.
Quart mes
L'infant riu quan manipula les seves joguines. Els nadons de quatre mesos poden discriminar entre el gest "furiós" i el gest de tristesa.
Cinquè mes
Estímuls nous cap a tot allò que l'envolta. Pot sorprendre's en observar la cara d'enfadat quan ell/a, realment, esperava un somriure.
Sisè mes
Presenta reaccions d'ansietat davant d'estímuls inesperats o desconeguts.
Vuitè mes
Identifiquen el significat emocional d'una emoció, tant positiva com negativa.
Dels sis als vuit mesos
Mostren comportaments empatics en veure plorar a un altre infant. Apareix l'emoció de por i de culpabilitat. La funció que compleix l'aparició de la por és la de preservació i d'autoprotecció. Experimentar la culpa implica la consciència de què les accions pròpies són l’origen d'alguna cosa que passa al seu voltat.
Un any
Desenvolupament de les habilitats empàtiques. Superació de la por a la pèrdua repentina del suport. A partir dels 19 mesos comencen a inhibir les seves emocions. Durant el primer any i mig de vida, els infants realitzen un aprenentatge de les conductes afectives dels altres, les quals els serveixen de font d'informació per a avaluar situacions indefinides o ambigües, i poden respondre al malestar dels altres.
Dos anys
Imitació de l'expressió facial d'emocions bàsiques.
Tres anys
Distingeixen a les persones per la relació emocional que hi estableixen. Persones que els proporcionen ajuda, joc, etc.
Tres anys i mig
Reconeixen emocions i sentiments als personatges dels contes.
Quatre anys
Fan servir els termes "feliç", "content", "alegre", "espantat", etc.
Fins als 5 o 6 anys.
Es produeix un accelerat aprenentatge de l'expressivitat emocional. Es donen manifestacions conductuals que impliquen estats emocionals: fer bromes a companys, molestar intencionalment...
Sis anys.
Associen la baralla amb l'emoció d'ira o enuig. Associen el joc amb la satisfacció i l'alegria.
Entre els 7 i els 11 anys.
Aquest període correspon a l'Educació Primària, on els infants associen estats emocionals al seu rendiment escolar, produint-se estats d'ànim positius i negatius, d'acord amb les qualificacions obtingudes a l'escola. Els estats cognitius de baixa autoestima amb pensaments autodevaluatius van associats a un baix rendiment escolar.

Per tant, com podem observar en el quadre anterior els nadons si que tenen emocions. Les emocions és una cosa innata i que mica en mica anem aprenent i comprenent el què són i com ens afecten.

dissabte, 22 de gener del 2011

Es poden prevenir les addiccions?


Podré deixar de fumar? Podré deixar de beure? I de jugar? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa normalment la gent quan està enganxada en alguna substància, és a dir, quan és addicte.

Però que entenem per addiccions?
Una addicció és una dependència cap a una droga, que pot ser:
  •   Una substància, com per exemple: el tabac, la cocaïna, l’heroïna i l’alcohol.
  •  Una activitat, com el joc, els videojocs o el sexe.
  •      Una dependència a una persona.


El desig de realitzar aquesta activitat arriba a ser la preocupació fonamental de la persona addicta, tota la resta passarà a un segon pla. És a dir, és una persona incapaç de controlar els seus impulsos.

A continuació, us adjunto un article que he trobat interessant que explica com prevenir les addiccions entre la gent.   

5 consells per prevenir les addiccions entre els joves.

El consum d’alcohol i tabac s’inicia a l’adolescència, en la majoria de casos. Abans que no arribi aquesta etapa, és bo afrontar el tema amb els fills. Seure plegats i parlar amb calma i molta claredat del risc que comporta enganxar-se a les substàncies addictives. La família, segons els experts, ha de ser el punt d’informació i suport més important que han de tenir els nois i noies que han d’arribar a l’institut el màxim d’informats possible sobre el tema.
De fet, la idea és poder-hi mantenir un diàleg fluït, sense tabús, exageracions ni mentides, abans que arribin a l’edat en que les converses són més difícils de portar. És un dels temes que tracta el suplement dedicat a la psicologia del diari La Vanguardia. Us apropem els consells que aixopluga el reportatge que duu per títol “Educar per a prevenir addiccions”.   
  •    Recordar que l’alcohol i el tabac són substàncies addictives i que distingir-les de les drogues dificulta la prevenció. Encara que l’alcohol es pugui consumir de manera responsable, a la preadolescència és bo donar aquest missatge de normalització.
  •  Ensenyar als nens a exercitar l’assertivitat (saber dir no, defensar els seus drets i opinions respectant les dels altres…) des de ben petits. No és coherent demanar-li que obeeixi submisament a casa i que sigui capaç de defensar la seva opinió en un grup d’amics. Es poden fer jocs de rol on cadascú tingui el paper d’un individu resistent a la persuasió del grup.
  •  Donar suport als nens perquè trobin grups d’amics en els que se sentin valorats, acceptats i estimats pel que són. Si tenen diversos grups, és més fàcil que pugui deixar el que no li interessa i no quedar-se aïllat.
  •  Deixar caure informació, idees i opinions quan veieu una pel·lícula o les notícies. Incidir en els problemes escolars que provoca el consum de drogues. I ser sincer si un ha provat substàncies addictives. Dir la veritat dóna més credibilitat i permet parlar de casos reals.
  •   Ajudar que el nen conegui les aficions que li agradin i que busqui coses noves que estimulin la seva curiositat i que no siguin nocives per a la salut. Els adolescents que tenen interessos i ocupacions tenen menys probabilitat de consumir drogues que els que s’avorreixen, asseguren els experts.



Però, vosaltres creieu que amb això n’hi ha prou, per tal que la gent no sigui addicta?



dimarts, 18 de gener del 2011

Educar les emocions?

Les emocions també s’eduquen. Aquesta no només és una feina dels mestres, si no que aquí els pares hi tenen un paper fonamental. És important explicar el significat dels sentiments i de les emocions que poden tenir els seus fills, ja que no només hem d’ensenyar coneixements i hàbits.
Per què diem que és important? perquè és un tema que els nens i nenes han d’entendre el motiu de cada emoció i que no s’han d’amagar mai per tal de mostrar el que senten. Per tant, podem dir que una emoció és un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l’ambient que indueix els sentiments i que desencadena conductes de reacció automàtica.
A continuació, podem trobar un article que he trobat que parla sobre aquest tema, on hi ha diverses persones que en parlen i tots acaben a la mateixa conclusió; els pares han d’estar atents a les reaccions dels seus fills i explicar el motiu de cadascuna d’aquestes reaccions, si aquests no entenen o no saben perquè ho fan.

Educar las emociones


Les enseñamos a montar en bicicleta y a comer con cubiertos... Nos preocupamos por su destreza matemática y su nivel de inglés... ¿Y de sus emociones? ¿Nos ocupamos de que los niños distingan si están tristes o enfadados, de que puedan expresar su rabia o su rechazo sin dañar a otros?

“Los padres nos preocupamos como nunca de que nuestros hijos estén preparados para una sociedad competitiva: controlamos que el sistema educativo les proporcione un buen desarrollo cognitivo y los apuntamos a todo tipo de extraescolares y de actividades complementarias para conseguir que los niños sean más inteligentes, más eficaces; en cambio, damos muy poca importancia a su aprendizaje emocional y este es fundamental, porque sin equilibrio emocional nuestro hijo no será feliz, ni le veremos triunfar en su vida, por muy preparado que esté”. La reflexión es de Purificación Sierra,
profesora de Psicología del Desarrollo de la Uned, pero resume bien el sentir de muchos psicólogos, pedagogos, maestros y educadores en general, que con frecuencia expresan su inquietud por la escasa atención que se presta en muchas familias a la educación emocional de los niños.

Cristina Gutiérrez ha visto pasar por la granja escuela que dirige en Santa Maria de Palautordera (Barcelona) a más de 10.000 niños y niñas de todas las edades, y asegura que le preocupa ver que cada vez llegan más con evidentes problemas emocionales. “Nos llegan muchos niños con poca autoestima, que sienten que sus vidas no les pertenecen, fruto de la sobreprotección de sus familias, y también vemos muchos con problemas emocionales y de relación porque en casa viven incomunicados, volcados en la consola y el ordenador, esperando a que lleguen sus padres de trabajar para cenar delante del televisor y regresar a su isla”, comenta. Y apunta que estos problemas se concretan en niños de 8 y 9 años que no saben bajar escaleras, o en malos hábitos alimentarios, como una niña que llegó con siete fuets en la mochila para pasar el fin de semana de colonias porque no le gusta ni come nada más. “Con su sobreprotección, los padres dejan a sus hijos desprotegidos para afrontar la vida, con unas carencias emocionales muy importantes”, asegura Gutiérrez, que hace cuatro años decidió reorientar todas las actividades de la granja escuela en aras de la educación emocional: desde enseñar a los niños a identificar y verbalizar sus emociones, hasta aprender a controlar sus miedos, a canalizar sus enfados o a relacionarse con otros.

Cabría pensar que las emociones se aprenden solas, a fuerza de sentirlas, pero parece que no siempre es así, y que el equilibrio emocional requiere algunas enseñanzas y, sobre todo, mucho entrenamiento. “El conocimiento de las emociones se aprende a través de las experiencias de la vida: si hay una tormenta o siente una amenaza, el niño tiene miedo; si sufre una pérdida, está triste; pero cada uno reacciona emocionalmente de forma distinta, porque no nos emociona lo que ocurre sino cómo interpretamos lo que ocurre”, explica Antonio Vallés, profesor de Psicología de la Salud de la Universidad de Alicante y autor de La inteligencia emocional de los hijos. Cómo desarrollarla (EOS Gabinete de Orientación Psicológica) y La inteligencia emocional de los padres y de los hijos (Pirámide), entre otros libros. Y es en esa interpretación de lo que ocurre, de lo que sentimos y de cómo reaccionamos ante ello en la que los padres tienen mucho que hacer con miras a la formación emocional de sus hijos. "A medida que los niños van desarrollando las emociones no saben lo que les pasa; pueden aprenderlo de forma natural, por experiencia, pero también podemos ayudarles y alentar ese desarrollo etiquetando sus emociones, enseñándoles a distinguir cuando están enfadados de cuando están tristes; y está demostrado que si los padres ayudan, los niños se relacionan mejor y entienden mejor lo que les pasa", asegura Purificación Sierra.

Etiquetar los sentimientos Porque el primer paso en el aprendizaje emocional es lo que los expertos llaman conciencia emocional: saber identificar las emociones en uno mismo y en los demás y ser capaz de expresar lo que se está sintiendo con palabras. Y eso, en el caso de los niños, significa enseñarles a comprender qué emociones tienen en cada situación, si son adecuadas para relacionarse con los demás y para sentirse bien, pero también dotarlos de vocabulario suficiente para expresarlas. Las seis emociones básicas, que se reconocen fácilmente por su expresión facial –alegría, tristeza, miedo, enfado, sorpresa e ira–, han de ir completándose, a medida que los niños crecen, con otras etiquetas emocionales que permitan definir con exactitud qué emoción, sentimiento o estado de ánimo tienen. Felicidad, satisfacción, optimismo, tranquilidad, calma, buen humor, euforia o júbilo pueden permitir expresar diferentes grados y percepciones de la alegría; como molestia, irritación, celos o furia pueden expresar enfado; o preocupación, temor, nerviosismo, horror y pánico pueden servir para concretar el miedo.

Y no menos importante que enseñar a los hijos a poner nombre a lo que sienten es dejarles que lo expresen, que en casa puedan llorar si están  tristes o contar que alguien les cae mal sin que se les censure y sin que se reste importancia a aquello que les pasa. “Si se sienten incomprendidos, si les decimos que no pasa nada, que lo que les ocurre es una tontería, no lo expresarán más”, advierte Sierra.

Controlar y socializar las emociones Pero que no haya que censurar al niño porque está enfadado o triste, que no haya que negar las emociones, no quiere decir que haya que dejar que las exprese de cualquier manera. “No se trata de decir al niño que expresa su ira dando una patada que no tiene que enfadarse; hay que explicarle, cuando se calme, que enfadarse es normal, que nos pasa a todos, pero que ha de controlar su impulsividad y buscar otras vías de expresar su rabia sin dañar a otros”, afirman los expertos consultados. Cristina Gutiérrez explica que, en La Granja, los animan a liberarse de la rabia yendo a correr o a chillar al patio, dando patadas al balón o golpes a un saco de boxeo.

La psicóloga Purificación Sierra enfatiza que el comportamiento emocional tiene mucho de social y por eso hay que enseñar a los hijos a regularlo. “Se acepta que un niño llore al dejarlo en la guardería o en su primer día de colegio, pero no que lo haga cada día con cinco años; también admitimos que de pequeños expresen su desagrado si un regalo no les gusta, pero si crecen diciendo siempre lo que piensan y sienten, resultarán conflictivos; por eso hay que desarrollar su empatía y enseñarles a regular sus comentarios para que no hagan daño a quien les regala con ilusión”, ejemplifica. Antonio Vallés da algunas pautas para enseñar a regular las emociones negativas de enfado, miedo y tristeza: “Expresar el enfado de manera inteligente y socialmente adecuada exige controlar las rabietas y respuestas agresivas sustituyéndolas por conductas verbales que expresen el estado de ánimo pero sin alterarse demasiado y respetando a los demás; las respuestas de miedo y enfado deben regularse mediante la relajación, la respiración y el cambio de pensamiento; si aprendemos a relajarnos, a darnos cuenta de cuándo empezamos a enfadar nos o a asustarnos y respiramos  profundamente, nos autohablamos (debo tranquilizarme, es mejor que me  calme, etcétera), estamos gobernando nuestras emociones y evitaremos que nos alteren y descontrolen”.
Rafael Bisquerra, director del master en Educación Emocional de la Universitat de Barcelona (UB), considera que la clave de la regulación emocional es encontrar el equilibrio entre el descontrol propio de la impulsividad del organismo (una emoción es una respuesta neurofisiológica) y la represión. Y advierte que encontrar ese punto intermedio no es fácil, requiere entrenamiento y, sobre todo, un buen equilibrio emocional de los padres. “No puedes pedir a tu hijo que controle su ira gritándole; que él esté descontrolado, que grite, no nos autoriza a descontrolarnos nosotros; y eso, que es fácil de decir y entender, es muy difícil de aplicar, porque para tolerar sus gritos con cierta impasibilidad hay que tener autonomía emocional, no dejarnos arrastrar por las emociones de los otros o del entorno, y ser capaz de relacionarnos de forma positiva”, explica Bisquerra. En su opinión, desarrollar las competencias emocionales propias y de los hijos es cuestión de entrenamiento, como tocar en una orquesta o jugar en un equipo de fútbol, y resulta fundamental para poder relacionarse con los hijos, especialmente durante la adolescencia. “Los padres con hijos adolescentes se enfrentan a una tensión continua donde el chaval tiene una gracia especial para decir todo aquello que provoca una reacción visceral en los padres, y estos han de poder regularse para no ponerse al mismo nivel, para mantener los límites con cariño y responder a los ataques iracundos con el amor y no con más ira”, relata.

También el profesor Vallés cree que los padres han de prestar especial atención a los estados de ánimo de los hijos adolescentes porque los cambios psicológicos, biológicos y sociales que viven en esas etapas les producen nuevas emociones que deben aprender a identificar, expresar y regular. “Los padres deben mostrarse especialmente comunicativos, dispuestos a escuchar sin censurar y a ayudar, porque eso contribuye a disminuir la intensidad de un estado de tristeza, desánimo, temor o inquietud; hay que afrontar sus conductas de descontrol y sus respuestas irascibles con una actitud empática, enseñándoles calma, sosiego y haciéndoles comprender que lo que piensan cuando están enfadados es diferente de lo que pensarían en una situación de calma y tranquilidad”, indica.
Claro que, para poder actuar así, los padres han de saber regular bien su ansiedad y su ira. “Está claro que no es fácil, pero las consecuencias de no preocuparse por la formación emocional son tan graves, que vale la pena intentarlo”, remarcan los especialistas consultados. Bisquerra apunta que la falta de formación emocional se traduce en una impulsividad descontrolada y en una baja tolerancia a la frustración, “unas condiciones que, cuando coinciden con una inteligencia media baja, dan lugar a unas relaciones explosivas entre padres e hijos –sobre todo en la adolescencia–, y predisponen a actitudes de riesgo como el consumo de drogas, embarazos no deseados, conducción temeraria, violencia de género, depresión...”Como modificar el nivel de inteligencia es complicado, el director del master en Educación Emocional de la UB considera que la mejor forma de prevenir todos esos problemas es desarrollar competencias emocionales para controlar la impulsividad y aumentar la tolerancia a la frustración.
Antonio Vallés cree que el esfuerzo de los padres para mejorar el comportamiento de los hijos acostumbra a centrarse en las normas de conducta y la disciplina “y, sin embargo, el conocimiento de las emociones y sentimientos de los hijos puede ayudar mucho a la comprensión de uno mismo y también a entender las causas de sus conductas”.